PERE QUART

BIOGRAFIA

Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell , en una família que pertany a la burgesia industrial.

Passa la infància immers en un ambient de casa benestant. Estudia el batxillerat i després entre els anys  1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter rebel i en contra dels codis socials de la burgesia,forma el  Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia. Amb el qual organitzen actes com els Anti-Jocs Florals i celebren conferències grotesques. D’altra banda  també treballen per difondre la literatura catalana al Vallès. Crea l’editorial La Mirada (actualment Fundació La Mirada) amb la qual publica títols escandalosos i autors importants com Josep Carner i Carles Riba.

A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però fins al 1934, amb l’edició del seu primer poemari, Les decapitacions, no signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans). Aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva generació.

Aquesta prometedora carrera literària és interrompuda per l’esclat de la guerra civil espanyola. Durant la guerra, Joan Oliver s’implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors Catalans que esta relacionat amb UGT i organitza el Servei de Biblioteques del Front.

El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans. S’exilia, primer a Buenos Aires i finalment a Santiago de Xile, on resideix nou anys.

A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis i escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. Al enyora Catalunya, finalment acaba tornant a la terra on va néixer  on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme.

Poc després d’arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Al sortir de la presó viu un anys molt amargs per la seva estància en la presó i la mort de la seva dona. Fruit d’aquestes experiències fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis.

Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d’obres de teatre. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà  (actualment, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana).

També va col·laborar amb la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l’editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l’editorial Montaner y Simón. Més tard dirigeix l’editorial Proa.

Publica les seves traduccions d’obres de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. Al ser partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en les seves obres com a dramaturg com per exemple Ball robat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, ja sigui a través d’alguna de les seves traduccions o d’alguna de les seves obres pròpies, amb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves obres en el teatre lliure o en el TNC.

El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l’aparició del poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que tenen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social, l’anomenada “poesia social”.

El seu últim gran ressò va ser el recital “Price dels poetes”, on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera.

Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista i participa activament en actes de protesta.

L’any 1970 és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la Dictadura i restaurat el govern de la Generalitat continua mantenint una posició crítica, fins a l’extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres reividicacions professionals com a escriptor, amb el suport d’alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d’haver exercit la direcció literària d’Edicions Proa. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, en els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d’escriptors i els retreu públicament el fet d’adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.

Finalment  mor el 19 de juny de 1986. El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixement, en el qual han participat activament la Fundació La Mirada de Sabadell.

 

ANALISIS D’UN POEMA DE JOAN OLIVER

CORRANDES D’EXILI

 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’anyorança

ans d’enyorança viuré.

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA CORRANDES DE L’EXILI

El poema “Corrandes de l’exili” pertany a l’autor Pere Quart (Joan Oliver), aquest poema està molt relacionat amb l’autor ja que l’autor igual que els protagonistes del poema també va tenir que emigrar i la situació de la època del poema i quan l’autor es veu amb la obligació de emigrar són les mateixes. Aquest poema està situat després de la fi de la guerra civil espanyola (1939), que va ser quan la gent pertanyent al bàndol republicà va tenir que emigrar cap a altres països com França per evitar ser empresonats morint de fam o ser afusellats al cap de poc temps del seu empresonament.  Aquesta poesia de Pere Quart la situaríem dins de la poesia social, moviment poètic que va aparèixer entre els anys 50 i 60 caracteritzada per la denuncia de les condicions polítiques i les reivindicacions de llibertat, la poesia social conviu amb una llei de premsa molt estricta, llei que permet la censura prèvia a la difusió en qualsevol mitja de comunicació. Els integrants d’aquest moviment veuen la poesia com un instrument per a intentar canviar el món, denunciar la realitat que els envolta i conscienciar als seus lectors de la injustícia social, buscant la defensa dels febles i desemparats. Sovint aquesta poesia va ser difosa clandestinament en el metro o en fabriques de treballadors degut a la estricte llei de premsa que la censurava i no la permetia publicar, ja que anava en contra dels ideals del règim franquista.

Aquest poema reivindicatiu l’autor l’escriu amb la intenció de difondre els ideals republicans als obrers i al poble en general.

La idea central que ens vol transmetre l’autor a través d’aquest poema són les dificultats de la gent que es va tenir que exiliar al finalitzar la guerra civil espanyola. L’argument del poema ens presenta una nit de lluna plena la qual l’autor ho relaciona amb la gran pena que senten els personatges alhora de tenir que emigrar cap un altre país, ja que en el seu propi els volen matar o empresonar. L’autor ens parla de l’exili com a conseqüència d’una cruel guerra civil i ens explica la cruel i dura experiència de creuar la frontera de Catalunya amb França per la incertesa de no saber si et deixaran passar o potser els funcionaris de la frontera es quedaran algunes de les teves pertinences i també de si es quedaran a viure a França o potser tindran que anar algun altre indret com Sud -Amèrica. Desde un punt de vista sentimental l’autor ens parla de la tristesa de deixar gairebé la meitat de la vida a Catalunya i tota la gent que estimes. Al final de la poesia fa una exaltació de la terra del Vallès, indret on el propi autor va lluitar per difondre la poesia catalana i va viure, amb aquests versos reflecteixen una posició de patriotisme de l’autor davant la terra que te que deixar.

L’autor en cap moment ens presenta cap personatge, sinó que es refereix a un grup de gent que empren la aventura d’exiliar-se i amb aquesta gent es reflecteix a ell mateix i ens explica d’una manera indirecta com va ser el seu exili. El narrador esta en tercera persona i es omniscient es a dir que ho sap tot ja que deduïm que es la pròpia experiència de l’autor. L’espai concret on es situa es a Catalunya just a la frontera amb França i el temps el situem a la fi de la guerra civil espanyola.

El poema està format per cinc estrofes la primera, la segona i la quarta estan formades per cinc versos i la tercera i cinquena estan formades per quatre versos. Tots els versos són heptasíl·labs de rima consonant, per exemple “plena-carena”, “guerra-esguerra”, “serra-terra”, “infinita-petita”…

La poesia al pertànyer al moviment de poesia social no trobem gaires figures

retòriques, tan sols trobem alguna comparació “una nit de lluna plena- si la lluna feia el ple – també el féu la nostra pena”, “de pell bruna i aire greu – com una Mare de Déu”.

En la meva opinió trobo que la poesia es fa fàcil d’entendre gracies al seu vocabulari més de tipus col·loquial i al no fer us de figures retòriques es fa més amena alhora de llegir. Joan Oliver el que trobo que va voler fer amb la poesia va ser difondre-la al major possible de persones perquè es poguessin assabentar de les injustícies socials. Trobo que la forma en que l’autor ens presenta aquest problema social dels anys 50 com és l’exili es brillant, ja que amb paraules d’us quotidià ens fa arribar els mes profunds dels seus records i els seus sentiments més tristos i dolorosos.